HISTÒRIA DE LA RUMBA CATALANA (Miquel Pauner - Maig 2005), 19/03/2008


Miquel Pauner - Maig 2005

HISTÒRIA DE LA RUMBA CATALANA (Miquel Pauner - Maig 2005)

INTRODUCCIÓ
La història de la rumba catalana està formada bàsicament per una sèrie d’episodis i seqüències protagonitzats per diverses famílies de gitanos catalans, principalment de la ciutat de Barcelona, i això ha fet que s’establissin diferents línies interpretatives d’aquesta història.

Tot això ens remet a uns orígens mítics d’aquesta expressió musical que els mateixos protagonistes han anat alimentant i mantenint. Per tant, aquest intent de conèixer els orígens de la rumba catalana difícilment ens permetrà arribar a una versió definitiva, però sí tenir una visió general dels diferents discursos que sobre aquest tema s’han establert.

Com va dir el Gato Pérez “la Rumba neix al carrer, filla de Cuba i d’un gitanet”. És el producte de la confluència en un espai i un temps determinats de dues tradicions musicals occidentals (entenent per occidentals les que es donen a Europa, Àfrica Subsahariana i Amèrica). Els gitanos catalans de Barcelona, concretament dels barris de Gràcia, el Portal (al voltant del carrer de la Cera) i Hostafrancs són l’origen del què, segons els entesos, és l’única innovació rítmica en la música popular europea durant el segle XX.

En un context de misèria generalitzada els gitanos catalans, que gaudien d’una certa bonança econòmica gràcies a la seva activitat com a venedors ambulants, van entrar en contacte amb els combos tropicals que actuaven a les millors sales de festa de la Barcelona de la postguerra.

És del contacte que es produeix entre els ritmes afrocubans dels músics d’aquests combos i les guitarres dels gitanos catalans, sobretot en les festes posteriors a aquests concerts, que sorgeix la rumba catalana. Aquesta innovació rítmica es basava en una innovació tècnica coneguda com el “ventilador”, l’orígen de la qual no és del tot clar encara que tradicionalment se n’ha atribuït l’autoria a Antonio González “El Pescaílla”, membre d’una de les famílies de gitanos catalans més importants en la rumba catalana. Aquesta tècnica combina el rascat de les cordes de la guitarra i la percussió sobre la caixa, i aconsegueix mantenir només amb la guitarra la totalitat de la riquesa musical i un cert sentit de metrònom.

El Gato Pérez el va definir a la perfecció a la cançó El ventilador com “ese truco tan ingenioso y de fácil ejecución que junta en la guitarra la armonía y la percusión”. Així doncs, la rumba catalana té una dimensió lúdica i festiva innegable des del mateix moment del seu naixement. La tècnica del ventilador, que reforça la part rítmica, permet que en qualsevol moment i en qualsevol lloc es pugui desencadenar una festa amb només una guitarra. I aquesta dimensió festiva també es tradueix habitualment en unes lletres alegres, picants i amb dobles sentits, amb una utilització reiterada d’onomatopeies i amb moltes repeticions de frases.

La rumba es presta a cançons curtes i ballables, amb introducció, estrofa, tornada, estrofa i final, l’essència d’un single. I segurament per això en determinats moments la rumba ha estat de moda comercialment i fins i tot ha arribat a degenerar en productes musicals que únicament en conservaven l’embolcall però no l’essència.

No es poden obviar tampoc les influències que la rumba flamenca ha pogut tenir sobre la rumba catalana i viceversa, pel contacte directe que hi ha hagut entre totes dues a Catalunya i per la influència de l’èxit comercial que la rumba catalana ha tingut a nivell estatal.

Malgrat que tant la rumba catalana com la rumba flamenca tenen el seu orígen en la influència d’expressions musicals formades a Amèrica, especialment afrocubanes, el moment històric en què es produeixen aquests contactes és molt diferent en cada cas.

Si ja hem vist que en el cas de la rumba catalana el contacte es produeix a partir de la dècada dels 40 del segle XX, el contacte entre ritmes afrocubans i el flamenc es produeix en els segles posteriors a la colonització d’Amèrica. El triangle geogràfic que va veure néixer el flamenc (Cadiz, Sevilla i Jérez) és el punt de comunicació que uneix directament la península amb el Nou Món. I no és estrany que el flamenc trobi en les formes polirítmiques i sincopades afroamericanes un camp abonat per les influències mútues, i que adopti alguns d’aquests estils, anomenats cantes de ida y vuelta, entre els quals hi ha la rumba.

El flamenc i la seva globalitat performativa adapten a la perfecció els elements afroamericans que venien d’ultramar, i la guitarra flamenca aconsegueix sintetitzar en un sol instrument la complexitat polirítmica de les expressions musicals afrocubanes, en tant que en la forma de tocar la guitarra s’opera una “melodització dels ritmes”.

De totes maneres la rumba s’ha considerat moltes vegades un cant menor i ha sigut considerada amb molt poc interès en l’univers flamencològic, possiblement perquè el desenvolupament comercial de la rumba catalana i la seva influència ha contribuït a desflamenquitzar la rumba flamenca.


ELS ORÍGENS MÍTICS
L’orígen de la rumba catalana es troba a la dècada dels anys quaranta del segle XX a la ciutat de Barcelona. El que no sembla tan clar és qui en va ser el creador ni, molt especialment, qui va ser l’inventor del ventilador.

Algunes versions atribueixen la paternitat de la rumba catalana a un gitano flamenc del barri del Portal conegut com l’Orelles, que tocava la guitarra i cantava a les juergues del barri. La creació del ventilador és atribuïda a un altre gitano, el Toqui, que actuava a les bodes gitanes, tot i que d’altres versions asseguren que va ser Antonio González, El Legañas, qui va inventar aquesta tècnica i la va ensenyar al seu fill, Antonio González, El Pescaílla.

És probable, però, que totes aquestes versions siguin falses i certes alhora. En qualsevol cas és força acceptat que va ser la nissaga dels Pescaílla, amb Antonio González al capdavant, la que va impulsar amb més força la rumba catalana en els seus orígens durant la dècada dels 40 i 50.

D’alguna manera es considera el Pescaílla com el pare de la rumba catalana i si no es va convertir en el rei de la rumba catalana no va ser pas per manca de maneres sinó perquè, en un moment determinat, la seva carrera musical va derivar cap uns camins prou allunyats de la rumba catalana.


POPULARITZACIÓ I DECADÈNCIA DE LA RUMBA CATALANA
Durant els primers anys la rumba catalana es va desenvolupar estrictament en l’àmbit del gitanos catalans de Barcelona, en les seves festes i celebracions. La irrupció de Pere Pubill Calaf, Peret, gitano de Mataró i molt vinculat al barri del Portal, acaba amb aquesta reclosió i la popularitza a nivell de tot l’Estat.

Peret és considerat indiscutiblement el Rei de la rumba catalana, i a la seva estel·la apareix tota una generació d’artistes com El Noi, Moncho, Los Amaya, el Gitano Portuguès i Teresiya. És aquesta generació la que durant la dècada dels 60 pot viure de la popularitat de la rumba catalana, que era la música imprescindible de les festes de costa i la més exportable de les expressions de l’hedonisme ibèric.

Però molt aviat es va produir en un fenòmen clau que explica la posterior decadència i desprestigi de la rumba catalana. La mateixa simplicitat, frescor i descarament que van actuar com a motor de l’evolució i triomf de la rumba catalana van ser el gèrmen de la seva pròpia destrucció. L’admissió de totes les heterodòxies va fer que totes les innovacions fossin passades per bones, fins i tot aquelles més comercials, i la rumba catalana va acabar en una mala situació, desnaturalitzada i cremada abans d’hora.

A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, malgrat l’aparició de figures com Chango o Sisquetó, o les investigacions sonores de Los Amaya, la rumba catalana havia perdut el favor del públic i de les cases discogràfiques, i s’havia extès l’opinió de la seva irreversible invalidesa.

I és que, mentre en el flamenc la innovació ha tingut sempre el contrapès d’una tradició vigilant i estricta, la qual ha tingut com a resultat una evolució molt ben assentada i, per tant, perdurable, la rumba catalana va créixer i mutar sense límits i el seu destí va ser convertir-se en una contarella avorrida, en la banda sonora de les fires d’atraccions i les patxangues més crues del país. La pitjor de les seves encarnacions però el barem amb el qual ha sigut jutjada més sovint.

Al mateix temps, l’èxit comercial de la rumba catalana de Peret i els seus seguidors també va servir de referent i impuls perquè altres rumberos meridionals donessin la seva particular volta de cargol al flamenc i renovessin la rumba gitana que es feia sobretot a Andalusia.

Aquest procés, despreciat per alguns flamencòlegs, produeix alguns resultats interessants a finals dels seixanta en almenys dos músics d’èxit: Bambino i Dolores Vargas “La Terremoto”.

Miguel Vargas Bambino crea una sèrie de rumbes excel·lents sobre temes descarnats, dolorosos i d’amor prohibit. Tot i que la forma sigui molt similar, el seu contingut s’aparta radicalment dels habituals temes alegres i festius de la rumba catalana. Amb aquestes rumbes Bambino va difuminar certes fronteres i va iniciar una subtil filtració d’elements del flamenc tradicional a la rumba i el pop. De fet, Bambino no deixa de ser un apèndix i un símptoma que certes barreres estaven cedint, i forma part de les mateixes inquietuds que van portar Paco de Lucía a gravar “Entre dos aguas”, a Camarón de la Isla a gravar el disc “La Leyenda del tiempo” o a Kiko Veneno i els germans Amador a obrir una esquerda en l’antic art gitano andalús amb el disc “Veneno”.
Perquè sense tant soroll, el concepte de mestissatge que després s’ha utilitzat tant, té en la rumba un antecedent seminal.

Així doncs, a la dècada dels setanta la segona generació de rumberos catalans, la triomfant, inicia un retorn ferm i constant a l’anonimat. Tornen als seus negocis, amb els quals es guanyen molt millor la vida que amb les actuacions que esporàdicament poden contractar. La febre rumbera ha desaparegut entre les masses populars i les minories més elitistes, que sempre l’havien contemplat amb menyspreu, ara no tenen cap motiu per deixar de calificar obertament la rumba com una simple horterada.

La rumba catalana es torna a tancar en ella mateixa, només segueixen actuant en públic Peret i el Noi, i l’epicentre de la rumba es trasllada a Madrid, substituïnt l’aire caribeny per un so més pop, suaument electrificat. En aquest context és on apareixen les rumbes de los Chichos i los Chunguitos.

Aquesta tendència posa en serioses dificultats l’entrada en escena d’una nova generació de joves artistes i la rumba catalana desapareix del mapa musical del nostre país. Tot i això manté inexpugnable el reducte creatiu gracienc amb artistes com Chango i Sisquetó.

Aquesta nova “generació” d’artistes gitanos de Barcelona apropen la rumba catalana a una tradició més “salsera” d’acord amb la internacionalització d’aquest estil musical nascut a Nova York, que ajunta en una gran orquestra arranjaments de jazz a estructures rítmiques afrocubanes. Aquests nous intèrprets tenen una molt bona formació musical que no poden explotar a causa del declivi d’aquest gènere. És el moment en què apareixen grups com Salsa Gitana i Estrelles de Gràcia.


EL REDESCOBRIMENT
A finals dels anys setanta el músic Javier Patricio Pérez, Gato Pérez, descobreix la rumba catalana a les festes del Barri de Gràcia. Barcelonès d’orígen argentí, vinculat al rock progressiu, al jazz i a l’ona laietana, amb la rumba catalana descobreix una forma musical autòctona, popular i urbana que proporciona una base perfecta per les seves lletres. És una època en què els músics de l’ona laietana, amb base a la sala Zeleste i després d’anys immersos en les fronteres del jazz-rock, busquen formes musicals amb una base més popular i menys freda.

En aquest context el Gato connecta gent diversa i monta un grup combinant músics de jazz-rock de Secta Sònica amb gitanos catalans de Gràcia i del Portal, i amb aquesta base i el seu talent poètic a l’hora d’escriure lletres, va aconseguir restaurar i dignificar la tant maltractada rumba catalana. El Gato va accentuar en les seves rumbes l’element salsero i mestís del gènere, i amb alguns dels seus millors discos a principis dels anys vuitanta va tornar a exigir l’atenció per aquella música que, amb molt d’olfacte, ell va percebre com una de les més genuïnes que hi havia a Barcelona.

És segur que la rumba catalana no hagués seguit el mateix camí sense la influència del Gato, sobretot en una època en què Peret, el màxim referent de la rumba catalana, va apartar-se de l’activitat musical per dedicar-se a les activitats de l’Església de Filadèlfia. I també és molt probable que la música que s’ha fet a Barcelona des de la dècada dels noranta hagués estat molt diferent sense la influència muscial del Gato.


LA SEGONA EXPLOSIÓ
Sense el Gato Pérez seria impossible entendre la segona explosió de la rumba catalana a finals dels anys vuitanta. La primera expressió d’aquesta segona explosió és l’èxit internacional dels Gipsy Kings, el nucli dels quals són els germans Reyes i els seus cosins, gitanos catalans afincats al sud de França.

Aquest èxit ha significat l’internacionalització de la rumba catalana, matisada per alguns especialistes que afirmen que els Gipsy Kings han fet de la rumba catalana un estil d’interpretació propi i intransferible sense donar a conèixer tot el bagatge existent en aquesta tradició musical contemporània. L’herència dels Gipsy Kings la trobaríem en els gitanos dels barris de Sant Jaume de Perpinyà, el barri de Candola de Montpeller, els que toquen a les terrasses dels bars de Nimes i els de les Santes Maries de la Camarga, que en general són de parla catalana barrejada amb girs provinents de l’occità, el francès i el caló.

A la seva estel·la sorgeix una nova generació d’artistes, la tercera, vinculats a l’univers de la rumba catalana a Barcelona, molts d’ells formats musicalment tant a l’ombra de les seves famílies i la seva tradició cultural com de la figura de “Gato” Pérez. Grups com Ai, ai, ai, Rumbeat o Los Manolos formen part d’aquesta generació, que arriba al seu punt àlgid l’any 1992 quan la rumba catalana aconsegueix un cert status de música oficial de les Olimpíades de Barcelona, actuant com a element central en la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics i amb la versió d’“All my loving” de Los Manolos com a cançó de l’estiu de la Barcelona Olímpica. El retorn de Peret a l’activitat musical també dóna un nou impuls a la rumba catalana.

Aquesta explosió produeix algunes perles musicals i aconsegueix donar una certa carta d’identitat a la rumba a Catalunya. Musicalment hi ha una major influència de la salsa en les percussions que en anys anteriors i un ús molt més habitual dels teclats elèctrics. De totes maneres, al Gato Pérez li va faltar un poderós vagó d’enllaç perquè després de la seva prematura mort l’any 1990 la rumba catalana seguís el camí que ell havia iniciat. Malgrat l’èxit de principis dels anys noranta a l’escenari de la rumba catalana li mancava espessor i va tornar a diluir-se. Va tornar als barris, a deixar-se estimar pels sempre fidels gitanos catalans i a l’espera una nova renovació. Entre aquestes noves generacions hi ha grups com els ja esmentats Ai, ai, ai, Estrelles de Gràcia, Sabor de Gràcia, Som la Rumba i Rumbaketumba, que fins ara no han aconseguit un important reconeixement de públic.


LA INCÒGNITA DE L’EQUACIÓ
La influència musical de Javier Patricio, Gato Pérez, no es limita exclusivament als grups que han fet rumba catalana. Si la música popular catalana del present es pogués representar en una eqüació matemàtica no seria gaire difícil aïllar-ne la incògnita.

El Gato va aprofundir en el coneixement de la música que es feia a Barcelona i va connectar amb les arrels de la tradició musical urbana per excel·lència de la ciutat. La influència que exerceixen les rumbes que va escriure i cantar Gato Pérez en els seus deu discos, editats entre 1978 i 1987, és decisiva, encara que l’abast de la seva transcendència passés desapercebut en aquell moment. Aquells discos van posar la llavor del boom de la rumba catalana dels anys noranta i va permetre que la rumba catalana fos assumida per artistes d’altres genères com Albert Pla o l’Orquestra Plateria. Però actualment és quan l’empremta de Gato Pérez és potser més palesa que mai.

L’anomenada “zona bastarda” en què s’ha convertit el Raval de Barcelona té una de les principals formes d’expressió musical en la rumba mestissa que toquen grups de procedències i amb objectius tant diferents com Ojos de Brujo, Pomada, Dusminguet o Cheb Balowski. Paios i gitanos, postmoderns i kumbaiàs, el jazz, el rock, el funk, la salsa, la cançó, el folk, l’ska... probablement cap d’ells haurien trobat el seu punt de confluència en la rumba catalana sense l’influència del Gato. Per això, quan parlem d’ell, en realitat només estem aïllant la incògnita d’una senzilla equació matemàtica el resultat de la qual es creua cada dia en la nostra vida.

  • “Folc” número 11, reportatge “El Gran Gato Pérez”.
  •  

  • www.vespito.net/rumba/
  •  

  • www.flamenco-world.com/magazine/about/rumba_catalana/erumb.htm
  •  

  • “Sabor de rumba. Identitat social i cultural dels gitanos catalans”, Albert Àlvarez, David Iglésias i Joan-Antón Sànchez. Lleida: Pagès Ed. 1995.
  •  

  • “Bastardos de padres conocidos”, Sergi Pàmies. El País.

 

Miquel Pauner - Maig 2005

Enlaces

 

 

Comentarios

Johnny Tarradellas(Chipen) el 12/05/2008 a las 00:14 comentó:

Despues de leer varios escritos que cuentan la historia de la rumba Catalana, tengo que deciros que os dejais el eslabon perdido.
En el año 1975 despues de el ultimo disco de los Amaya (Bailen mi Rumbita) nace Tobago.Cuatro gitanitos de la calle la Cera liderados por un joven Johnny Tarradellas lanzan su primer trabajo un super sencillo (Rumbamaia)que consigue entrar en todas las discotecas del pais y colocarlos en el segundo puesto de las listas internacionales.por debajo de Fiebre del sabado noche.tengo una amplia documentación que acredita el rotundo exito e Tobago,revolucionando la rumba y dandole un sonido funky que arraso las discotecas.Un segundo trabajo que fue Piña Colada,y Perdoname ,tema que estuba en el festival de benidor,en el que gana el tema de el Lute.
No dejemos de lado un eslabon que estubo ahi en la historia de la Rumba Catalana


anónimo el 23/08/2008 a las 22:54 comentó:

Si no os gustó el comentario que escribí lo tiendo por que la verdad a algunos os duele.Por cierto, miembros de calarumba gracias por esconder las verdades i borrar el comentario....


Calarumba el 24/08/2008 a las 20:37 comentó:

No borramos las verdades, borramos las faltas de respeto y más si son de anonimos,..
quizas si dieras la cara y hablaras con respeto, las dejariamos por supuesto.
lo sientimos.


anónimo el 25/08/2008 a las 09:53 comentó:

Yo creeo que no he faltado el respeto a nadie ni mucho menos insultar a nadie por que no va conmigo pero me molesta que no expliqueis la historia de la rumba catalana como ocurrió si no como os interesa a vosotros o alomejor es que ni la sabeis pero bueno para eso sois periodistas.... informaros.


Calarumba el 26/08/2008 a las 00:28 comentó:

Mira: anónimo, siempre puedes volver a poner el comentario y si, en vez de decir cosas como estas:
(copio y pego de tu comentario)
"me parece penoso... "
"el autor que ha escrito esto que no tieno ni la mas remota ideea de lo que es la rumba catalana"
"todos estos cantantes o como les querais llamar no le llegan al chacho ni a la suela de los zapatos .."
"Haber si aprendeis un poquito mas" (sic)
" y cuando esteis informados entonces hablar "
dices cosas como
"creo que este artículo no esta completo, pues falta el Chacho, que para mi es uno de los mas grandes de la Rumba catalana..."

Mira que fácil!

Ademas si no pones tu email no podemos avisarte o comunicarte nada.

Pruébalo otra vez, o dinos donde nos podemos informar mejor, o redáctalo tu y con mucho gusto lo publicaremos si nos parece oportuno.

Ademas en esta web hay 12 (de momento) artículos y tu parece que solo has leido uno. Ademas cada artículo está debidamente firmado por su autor, que en ninguno de los casos (de momento) somos nosotros (calarumba). Simplememnte nos dedicamos a recopilar los artículos que ya existen en otros sitios de internet,. (lo de los periodistas que dices, en fin!)
Lo hacemos desde todo el amor, cariño y respeto a los que lo han escrito, y a la rumba catalana. Los comentarios como los tuyos, no hacen ningun bien a nadie.

No solemos contestar a los que ponen mensajes como estos, pero de vez en cuando no esta mal hacerlo.

Aprovecho la ocasión para recordar que dentro de muy poco ya, vamos a inagurar un foro para continuar hablando de Rumba Catalana en profundidad, con la diferencia que el anónimato no estará permitido,.. Es una pena porque que la gente pueda poner mensajes sin tener que registrarse es una comodidad que gracias a gente como tu, ya no vamos a poder hacer,.. gracias!!


anónimo el 26/08/2008 a las 11:34 comentó:

Si no teneis nada que ver con este articulo calarumba no me queda mas que asumir mi error i pediros perdon y por supuesto no es preocupeis que en el foto ya explicarè la història de la rumba y opr supuesto dare la cara.Lo que si es cierto es que el periodista a perdido bastante dinero estudiando para periodista y no le ha servido para nada.Por cierto miembros de calarumba un saludo!


Miquel Pauner el 27/08/2008 a las 18:52 comentó:

Amigo anónimo, tranquilo porque la carrera de periodismo no me ha costado un duro. Básicamente porque no la he hecho. Soy un simple amante de la rumba catalana que además fundé y toco desde hace 6 años en el grupo Meztuca. Mis conocimientos de rumba catalana y de la historia de la rumba catalana cuando empezamos con el grupo eran muy pocos, pero poco a poco me fuí interesando por ella, por sus artistas, sus canciones, sus características particulares y su historia. No era fácil (ni lo es todavía) encontrar articulos ni libros que hablen del tema. Tampoco discos de muchos artistas claves en la historia de la rumba catalana. Lo que yo hice hace 4 años fue, simplement, recoger en un documento toda la información que yo encontré en revistas, libros y páginas web (referidos al final del artículo porque hay fragmentos del texto que estan pràcticament copiados de otros artículos) para colgar una aproximación a la historia de la rumba catalana en la página web de Meztuca y que la gente que nos seguía pudiera aprendre un poco sobre el género. Ni mucho menos era mi intención sentar cátedra sobre la rumba catalana ni escribir una historia cerrada de este género. Mi ambición era muy humilde y sincera.
Tiempo después la gente de Calarumba consideró interesante colgar este artículo y a mi me pareció perfecto, porque podía ser una pequeña aportación a ese puzzle infinito que es la rumba catalana y su historia. Soy consciente de que el texto es incompleto y necesitaría una revisión y ser actualizado, tanto para añadir fragmentos de la historia de la rumba catalana que en su momento yo desconocía como para actualizar la situación del género, tan diferente de la que era hace 4 años. Pero de momento no lo he hecho, no vivo de ello y tendría que encontrar el tiempo para hacerlo...
Me gustaría decirte que el grado de voluntarismo que hay en la configuración de esta pàgina web es altísimo. Que la gente que lleva la web y la que escribe artículos lo hace con el máximo cariño para la rumba catalana. Yo, y ellos seguro que también, estaremos encantados de leer tu historia de la rumba catalana y tu exposición de motivos sobre la vida y obra del Chacho.
Finalmente, sólo quisiera añadir que de todo lo que he descubierto sobre la rumba catalana una de las pocas cosas que me tiene harto (y bastante) es esta dinàmica generalizada de que para defender algo haya que atacar otra cosa. A otro grupo, a otro rumbero, a los conocimientos de alguien. A veces esto parece el futbol y que cada uno sea hincha de un equipo diferente. Si eres del Chacho pues resulta que “todos estos cantantes o como les querais llamar no le llegan al chacho ni a la suela de los zapatos", si eres de no sé quién pues el Pescaílla no sé cuántos, que si el Gato no hacía exactamente rumba catalana porqué no sé qué...Anda ya! Disfrutemos de la rumba, cada uno a su manera y de los artistas que nos gusten más y dejémonos en paz de una vez.
En fin, amigo anónimo. Salut i rumba i aúpa con el Chacho!! Espero tu artículo.


anónimo el 27/08/2008 a las 23:36 comentó:

Mira muchas gracias por tu comentario y estoy de acuerdo contigo pero en que a cada persona puede gustarle un artista de la rumba o otro ... que a alguien no le gusta el chacho vale es respetado pero que ni lo nombren parece que este artista se haya dedicado a vender bombonas de butano en toda su vida. Mira yo todo esto te lo digo por que para saber lo que es la rumba catalana interiormente tienes que haber nacido en la calle de la cera o cerca,en fin un dia explicare esta larga historia pero me quiero dedicar plenamente y no poner cualquier tonteria de ella.Un saludo amigo i gracias!


Ramon Grau el 28/08/2008 a las 09:59 comentó:

Efectivamente, Miquel, no hace falta atacar a los demas para defender a alguien,
También tienes razon en que es triste ver como en la rumba hay mas competencia que en el futbol.
Está muy bien que haya debate, pero cuando se menosprecia a los demas, hacemos mas pequeño el género. Yo no he oido nunca por ahi decir cosas como "para hacer rock hay que ser de Tenessi..

Creo que es cosa del complejo de inferioridad. creíamos que era un estilo "menor" y que solo la practicaban unos pocos y ahora que tanta gente la hace o simplemente la incorpora o la mezcla,.. ahora que empieza a funcionar mas abiertamente , ahora nos quejamos..!!

Es verdad que es bueno (nuy bueno) que haya gente que practique la rumba catalana "pura" porque así permanece como referencia y como demostración de su efectividad,.. pero empezando porque la rumba es la primera en ser una mezcla de otras musicas, y teniendo en cuenta que al mezclarse y adaptarse se hace mas importante y se asienta como género, diria que es una suerte que gente que en principio no la practicaba, se haya rendido a ella y la incorpore como parte o como punto de partida para descubrr otras nuevas fórmulas. ojala!


anónimo el 28/08/2008 a las 13:51 comentó:

Yo no digo que hay que nacer allí para hacer rumba catalana si no para conocerla de verdad.La rumba en su origen es pura rumba las mezclas e histórias no son rumba ni tienen nada que ver.Solo tienes que ver las visitas de las paginas de los artistas como peret,chacho,el pesca se disparan las visitas por algo deve ser, los grupos que hay ahora estan empezando e intentan hacer algo en el mundo de la rumba estos tres tenores ya lo han conseguido.Pero no les quito merito a eso ,que esta muy bien pero no es lo mismo...


luis artime el 11/02/2010 a las 21:50 comentó:

Como aficionado y amante de la rumba catalana, de cuya historia en su proyección popular he sido testigo por una cuestión de edad, me parece muy interesante el debate suscitado por el artículo de Miquel, y espero que se desarrolle para adquirir más información sobre sus orígenes.
Puedo apuntaros que en una tierra tan lejana de Cataluña como Oviedo, en los últimos años cincuenta y principios de los sesenta nos llegó, a los aficionados al flamenco, la "rumbita catalana" de la mano del maestro Cortés respetable patriarca gitano catalán [y viajante de telas ], que impartía clases de guitarra entre los jóvenes burgueses de la capital, y cuyo hijo Dieguito llego a acompañar a Pilar López en sus giras americanas.
Siempre he admirado a Antonio "El pecailla", y precisamente estoy buscando, infructuosamente hasta este momento, la letra de su rumba " El incomprendido"
Si alguno de vosotros me procurase un enlace dónde conseguirla se lo agracería mucho.


-GATNEGRE- el 14/03/2010 a las 00:22 comentó:

Crec que aquest article està força bé, però potser és una mica massa centralista, insistint en que la rumba catalana es forma i desenvolupa a Barcelona, quan a Lleida va tenir-hi un paper igual d'important. Els gitanos d'allà van desarrollar pals com el "Garrotín" al qual l'article no fa ni referència.
Potser també caldria acutalitzar-lo, afegint-hi els grups que estan triunfan actualment en el panorama de la rumba catalana.

Res més, espero que aquesta crítica constructiva ajudi a millorar l'article i a concienciar de que Catalunya no només és Barcelona.
Que soni la rumba!



Escribir nuevo comentario:

Anónimo Dá la cara !

Nombre:

Email:
(no se publicará)

Reload Image
Seguridad Anti-SPAM: copia el código de la imagen de arriba:

(no se admite código html)